ESCALA 7: Turquia. On el vi s’obre camí, malgrat tot

Vi

07/11/2017

La història vinícola de Turquia constitueix en si mateixa una història de contradiccions, paradoxes i dificultats. Parlem d’un sol país però amb una enorme varietat de perfils organolèptics en els seus vins a causa dels diversos climes i cultures, que, com la mateixa Turquia, es troben a l’abraçada que fon Europa i Àsia, Orient i Occident.

El país té una de les superfícies de vinyes més extenses del món i, no obstant això, de tota la producció de raïm, poc més d’un 3 % està dedicada a l’elaboració de vi, una gran paradoxa.

Kemal Atatürk, fundador de la república laica, va encarregar construir cellers estatals durant la dècada dels anys 20 del segle xx amb l’objectiu de convèncer el poble turc dels beneficis del vi a tots els nivells. Aquest fet va assegurar la supervivència de varietats autòctones de la regió d’Anatòlia que avui ens apunten pistes sobre els orígens de la viticultura.

Dificultats històriques i factors de repunt

L’absència d’un mercat domèstic de consum propi, la prohibició de les importacions, uns elevadíssims impostos i l’allargada ombra de la cultura musulmana han estat sempre els impediments més importants per al desenvolupament de la cultura del vi a Turquia, que ha vist com més del 95 % de la seva producció de raïm està destinada al raïm de taula i a l’elaboració del licor anisat autòcton raki.

No obstant això, Turquia sembla haver despertat de la seva letargia i ha experimentat una espècie de boom vinícola en el que va de segle xxi, principalment a causa de:

  • L’augment del turisme en general i enològic en particular.
  • Un augment de la demanda del consum interior.
  • L’abolició de la prohibició de les importacions, que ha permès que es coneguin els diferents vins del món.
  • La privatització del monopoli estatal, que ha suposat una millora considerable de la qualitat dels vins.
  • La set de cultura vinícola dels joves turcs, més influenciats per l’Occident i amb menys arrelament religiós.
  • No obstant això, la falta d’una legislació vinícola ordenada continua dificultant la correcta articulació d’aquest oberturisme a tota la societat.

De les regions turques i els seus vins

Màrmara, a l’oest del país, compta amb la concentració de cellers més important de Turquia, i no obstant això no aconsegueix el 16 % del raïm conreat per a l’elaboració de vi. Ens trobem a la regió més «europea» del país, no solament en l’aspecte cultural, sinó en la varietat dels seus sòls i el seu càlid clima mediterrani.

Dels prop de 150 cellers del país, més de 100 estan situats a Màrmara o a la regió de l’Egeu.

Les varietats que s’hi conreen són principalment les internacionals, si bé hi ha un creixent interès per descobrir el potencial de les varietats pròpies, les tintes papaskarasi i karalahna.

A la regió de l’Egeu, a l’interior d’Izmir, es produeix més de la meitat del total del vi turc. En aquesta zona privilegiada, la història se’ns revela en forma de rics jaciments arqueològics i vinyes dedicades a l’elaboració de vins blancs.

Narince (autòctona); misket (muscat de gra petit) i sultaniye (sultana) atorguen vins nets i frescs.

Dins la gran Anatòlia, que s’estén des del centre del país fins a la part situada més a l’est, besant Àsia, trobem diverses subregions, cadascuna amb un perfil propi.

Així, a les vinyes situades a més altitud de l’Anatòlia Central es produeix el 14 % del vi turc; mentre que l’est i al sud-est de la regió sumen tot just un 12 % del total. Aquí la producció s’articula en petites finques amb tot just unes quantes files de vinyes, res a veure amb les grans produccions de Màrmara o l’Egeu.

A l’Anatòlia Central destaca la nova zona de vinyes denominada Côtes d’Avanos, situada en un paratge inhòspit i volcànic característic de la Capadòcia, on es coneixen els secrets de l’elaboració del vi des de temps dels hitites.

D’entre el jardí varietal de la regió, destaquen la fresca emir com a raïm blanc i la tinta kalecik karasi, els vins de la qual recorden a les cireres i és la favorita dels habitants de la zona.

Pel que fa a l’Anatòlia Oriental i Sud-oriental, les vinyes pateixen uns hiverns tan severs que s’han de protegir de les temperatures, que solen orbitar sota zero.

En aquest context, la temporada de creixement és considerablement més curta que a les regions de clima més suau com Màrmara.

Malgrat que nous cellers s’estan afermant en aquestes regions orientals, el gruix del fruit es transporta a l’oest per vinificar-lo, amb el risc de patir els estralls del calorós estiu turc.

Les varietats utilitzades per elaborar els millors exponents negres de l’Anatòlia Oriental són l’oküzgözü i la bogazkere, més tànnica i rústica; i junts constitueixen una mescla molt popular entre els winelovers turcs.

Malgrat totes les dificultats, al vi turc, li espera un gran futur. Avui, els petits cellers lideren el compromís d’elaborar vins de més complexitat i qualitat. Entre aquests cellers destaquen Büyülübag, Corvus, Idol, Lykia, Kocabag, Pamukkale, Sevilen, Turasan, Urla, Vinkara o Vinolus.

És qüestió de temps i ordenament de la legislació vinícola que l’enorme patrimoni i potencial del país se’ns brindi com una realitat perquè la resta del món en gaudim.

Rafa Moreno

Categorías: Vi