Molts vins tenen alguna cosa per explicar.
Però molt pocs tenen al darrere
una història com la de Jean Leon.

Somiador. Visionari. Entusiasta. Carismàtic. Inconformista. I triomfador.

Ángel Ceferino Carrión Madrazo (el seu verdader nom) neix a Santander el 28 d'abril de 1928. Els seus pares, Antonio Carrión i Ángeles Madrazo, van tenir nou fills: Consuelo, José, Conchita, Ceferino, Angelines, Francisco, Juan Bautista, María del Carmen i Ana María.

La matinada del 15 al 16 de febrer, un tràgic incendi destrueix bona part de la ciutat de Santander i la família Carrión-Madrazo, amb els seus nou fills, es traslladen a Barcelona a la recerca d'una vida millor.

1928

L'1 de juliol, el pare i el germà gran de Ceferino, José, moren després de ser abatut el vaixell mercant en què treballaven com a marins. Se sospita que la naviliera traslladava material de guerra camuflat per a l'exèrcit del Tercer Reich i va ser enderrocat per l'armada anglesa.

L'aparent neutralitat d'Espanya en la Segona Guerra Mundial provoca que no es publiqui res sobre l'incident a la premsa de l'època, cosa que dificulta el cobrament de la pensió de viduïtat. Això, juntament amb el fet que eren els dos homes que portaven els diners a casa, deixa la família de Ceferino en una situació econòmica complicada.

1941

El 16 de juliol, el dia de la Verge del Carme, Ceferino torna a casa com cada tarda després de la seva jornada laboral com a planxista a Pegaso, a Barcelona. Es dutxa, es vesteix de manera elegant i comenta a la seva mare que va a sopar per celebrar el sant de la seva xicota. En realitat, sense avisar la seva família, s'aventura juntament amb tres amics més cap a França, creuant a peu els Pirineus.

1947

A Baiona, Bordeus i París, Ceferino treballa de cambrer, d'intèrpret i de tot el que pot. Durant aquest temps el criden a files a Espanya, però no hi va, complint així la promesa que es va fer quan tenia 12 anys, després de la defunció del seu pare i el seu germà, de no servir mai el general Franco, a qui considerava culpable d'aquestes pèrdues. Aquesta decisió el converteix en pròfug i li impedeix tornar a casa amb la seva família.

Ceferino escriu una carta a la seva família informant-los que se'n va amb els seus amics a Guatemala. A l'últim moment li comuniquen que li falta un paper per poder viatjar i va sol a París per aconseguir-lo. Arriba el mateix dia a la tarda, però el vaixell ja ha sortit i els seus amics també (pocs mesos més tard, els descobreixen i els deporten a Espanya).

1948

Intenta fer la travessia fins a set vegades, però sempre el descobreixen (amb la sort que sempre el tornen a França i no a Espanya). A la vuitena va la vençuda i, des del port de Le Havre, aconsegueix embarcar-se com a polissó a la bodega d'un vaixell que, sense saber-ho, va als Estats Units i no a Guatemala, com ell pensava inicialment.

Durant la travessia, un mariner negre el descobreix a la bodega del vaixell, però decideix no només no delatar-lo, sinó que li aconsegueix menjar i li ensenya anglès. Forgen una amistat sincera, fins al punt que Jean Leon el busca repetidament durant els anys posteriors per agrair-li-ho, sense aconseguir-ho. Sempre es va sentir en deute amb ell: «He recordat aquest home tota la meva vida, hauria reconegut la seva cara entre un milió de persones de la seva raça, va ser com un àngel protector per a mi, sense el qual jo no hauria pogut entrar a Amèrica» (cita extreta del llibre de Rafael Moreno ‘Jean Leon, el rey de Beverly Hills’). Comença el seu particular somni americà.

1949

Quan arriba a NYC, Ceferino contacta amb un cosí llunyà del seu pare i es posa a treballar com a rentaplats al petit bar que aquest regenta. En la seva segona nit a la ciutat, es queda adormit al banc d'un parc i li roben tota la documentació, així que se les arregla per nacionalitzar-se als Estats Units amb el nom de ‘Justo Ramón León’. Durant aquest període també treballa com a taxista a la ciutat dels gratacels. El seu número de llicència era el 3055.

Una setmana després, aconsegueix feina recollint plats als menjadors d'executius del Rockefeller Center. És el seu primer contacte amb executius, polítics i artistes cèlebres de l'època. Una feina que li encanta. Tanmateix, després de mig any, els seus ‘amics d'aventures’ a França deportats a Barcelona el delaten a les autoritats franquistes i es converteix en pròfug. Per aquestes dates també rep una carta de l'Exèrcit dels Estats Units perquè, com a nou ciutadà nord-americà, s'allisti a l'exèrcit. Ho fa, però quan rep la carta informant-lo que ha d'anar a la Guerra de Corea, no es presenta.

Amb tot, a finals d'any decideix traslladar-se a Los Angeles, Califòrnia. S'allotja en un petit hotel a Hollywood, a Sunset Bulevard. Comença a treballar en un restaurant molt humil, anomenat Maxwell Coffee House. En aquella època, coneix un espanyol que també s'havia canviat de nom (un tal Durán) i que li pregunta si vol col·laborar amb ell en un projecte cinematogràfic i el posa en contacte amb Antonio i Rosario, la parella de ball espanyola més popular de llavors, per rodar una pel·lícula amb ells. Justo Ramón León acudeix al Departament d'Emigració de LA a demanar passaport per anar a Espanya i trobar els ballarins (és el seu primer passaport).

Durant aquesta època ja s'havia canviat el nom a Jean Leon, tot i que als papers encara figurava com a Justo Ramón, així que es canvia oficialment de nom per poder tenir més futur als Estats Units. ‘Jean Leon’, així es deia un reconegut pintor i escultor francès de l'època que li agradava. Durant aquest any, també fa amistat amb José Cansino, oncle de Rita Hayworth, que tenia un estudi de ball flamenc.

Aprofita el seu viatge a Espanya (travessia: NYC > Gibraltar > Màlaga> Madrid > Barcelona) per anar al casament d'una de les seves germanes, que es va haver de casar fora del barri perquè ‘Cefe’ -així era com l'anomenaven els seus germans- pogués anar-hi sense que els seus ‘amics delators’ el veiessin.
La Nit de Nadal d'aquest any, Jean Leon la passa a Madrid i després torna als Estats Units. A partir d'aquí, la seva família passa dotze anys sense saber-ne res. Escriuen en repetides ocasions al Consolat Americà, però com que no està registrat pel seu nom real, no el localitzen. La seva família el dona per mort.

1950

Jean Leon és reclutat pel Cos d'Enginyers de l'Exèrcit (LA). Quan s'assabenta que són set setmanes d'entrenament per després anar a la Guerra de Corea, s'escapa a Mèxic. Després de passar per Ciudad Jerez i Texas, torna per presentar-se novament abans que el detinguin. Tots se'n van a la guerra i a ell el porten a preparar-se a San Francisco (port d'embarcació per a Corea) i, posteriorment, a un camp militar al costat del riu Sacramento, d'on s'escapa. La fortuna es torna a posar del seu costat, perquè l'estiu del 1951 la guerra s'estanca i l'ONU proposa un alto al foc.

1951

Jean Leon torna a Hollywood i poc després troba feina en dos locals de moda: Villa Nova i Villa Capri, aquest últim propietat de Frank Sinatra i del mític jugador de beisbol Joe DiMaggio. Combina aquestes feines nocturnes de cambrer amb la de taxista durant el dia. Molt mèrit per a algú que amb prou feines sabia quatre paraules d'anglès. La discreció i professionalitat de Jean Leon van tenir la seva recompensa. Aviat es va convertir en un dels ajudants de més confiança de Sinatra, qui li va ensenyar a moure's en aquests ambients, en els quals coneixeria moltes estrelles de l'època daurada del cinema, com Natalie Wood, Grace Kelly o James Dean, entre moltes altres.

1953

Amb James Dean, Jean Leon va forjar una gran amistat, fins al punt que es van proposar associar-se per materialitzar un somni que tots dos compartien: crear el restaurant més prestigiós de Hollywood. Dean, que en aquella època treballava per a la Warner i ja havia protagonitzat pel·lícules com ‘Rebel sense causa’ o ‘Gegant’, gaudia d'una bona situació econòmica, així que ell invertiria els diners necessaris per obrir el restaurant (uns 10.000 o 20.000 dòlars) i Jean Leon estaria al capdavant del restaurant. Jean Leon ja havia trobat el local perfecte per obrir el nou restaurant, ubicat just davant del Villa Capri.

Jean Leon li proposa a James Dean, futur soci i íntim amic, ser el padrí del seu fill i ell ho accepta encantat. El 30 de setembre del 1955, James Dean mor en un fatídic accident de cotxe anant de Los Angeles a Salinas -on acudia per participar en unes carreres de cotxe- quan va xocar amb un Ford que conduïa en direcció contrària per l'autopista. Jean Leon queda realment afectat per la mort del seu amic, amb qui s'entenia molt bé, entre altres coses perquè era un jove inquiet i somiador com ell.

Després de diversos mesos amb el projecte del restaurant que volia obrir juntament amb James Dean aturat, finalment Jean Leon decideix tirar endavant en solitari el somni que tots dos compartien i l'1 d'abril del 1956 La Scala obre les portes al 9455 de Santa Mónica Boulevard, a Beverly Hills Boulevard (Hollywood); el local havia sigut un bar ubicat als baixos de l'antiga seu del First National Bank, propietat de l'oncle d'Emilio Nuñez, cap de cuina del restaurant de Jean Leon durant més de trenta anys.

1955

En aquesta època hi havia molt bons restaurants a Hollywood, però La Scala tenia alguna cosa especial. Les seves acollidores taules circulars i la seva elegant decoració el convertien en un espai que exhalava classe en cada racó. Gastronòmicament, Jean Leon va apostar per la cuina mediterrània, especialment la italiana, ja que durant els seus anys com a cambrer del Villa Capri s'havia adonat que era una gastronomia molt apreciada a Amèrica. Sota el restaurant tenia un celler subterrani, on emmagatzemava unes 25.000 ampolles, entre les quals es podien trobar fàcilment els millors vins del món.

Tal com ell mateix confessava, va ser un dels pioners de la ‘nova cuina’ que tan de moda va estar en els cercles gastronòmics dels vuitanta i el grau de qualitat que oferia era tal que el Govern Italià el va reconèixer com el millor ‘ambaixador‘ culinari d'Itàlia a Amèrica. En poc temps, La Scala es va convertir en el lloc de trobada de les celebritats més influents de Hollywood, de la música, de la política i de la societat del moment, com Marylin Monroe, Zsa Zsa Gabor, John Fitzgerald Kennedy, Marlon Brando i Robert Wagner, entre altres. La fama que van adquirir Jean Leon i el seu restaurant La Scala va ser tal que es van convertir en personatge i escenari de ficció dels best-sellers més cèlebres d'amor i luxe, com demostren els escrits de Jackie Collins i Judith Krantz.

1956

Jean Leon mantenia una estreta amistat amb Marilyn Monroe, a qui coneixia des de la seva època com a cambrer a Villa Capri, entre altres coses perquè l'actriu havia estat casada amb Joe DiMaggio, propietari del restaurant juntament amb Frank Sinatra. Després va ser clienta recurrent del seu restaurant La Scala, fins al punt que Jean Leon li havia dedicat un plat de la carta, els ‘Fetuccini a la Marilyn’, que era un dels seus plats favorits. La nit del 4 d'agost, Marilyn li demana a Jean Leon, el seu restaurador predilecte, que li porti en persona un plat de pasta a domicili, a la seva casa de Brentwood, a Hollywwod. Poques hores després, l'actriu mor, segons la versió oficial, després d'haver ingerit altes dosis d'antidepressius. Com que és una de les últimes persones que la va veure viva, Jean Leon va ser interrogat com a testimoni. Anys després, segons va reconèixer Jean Leon al periodista Sebastián Moreno en el llibre ‘El Rei de Beverly Hills’, Marilyn aquesta nit no estava sola, sinó amb Robert Kennedy, amb qui se sabia, extraoficialment, que mantenia una relació.

Una tarda, mentre era a Itàlia, Jean Leon busca el telèfon de la seva família -‘Carrión’- a la guia telefònica i aconsegueix parlar amb una de les seves germanes. Després de dotze anys en parador desconegut, un període durant el qual la seva família ja el donava per mort, una veu amb accent estranger li explica que és ‘Cefe’ -el seu germà-, que està viu, que viu a Amèrica i que ara es diu ‘Jean Leon’. També els explica que és el propietari d'un dels restaurants més luxosos de Hollywood, que està casat i que té dos fills. La família Carrión, atònita i emocionada alhora per haver recuperat el seu familiar ‘mort’, no dona crèdit a les seves paraules.

1962

Jean Leon aprofita el seu viatge a Barcelona per visitar el Penedès, a la recerca de les millors terres per aconseguir fer realitat el seu segon gran anhel: elaborar un vi que estigués a l'altura de la seva selecta clientela de La Scala. Després d'haver viatjat per tot el món a la recerca d'una zona amb unes característiques específiques que li permetés elaborar un vi amb una singularitat, personalitat i identitat úniques, es decideix pel Penedès. Durant aquest any, adquireix 150 hectàrees de les millors terres de la comarca i proposa a Jaume Rovira, en aquella època un jove de 21 anys estudiant d'enologia, que s'incorporari a l'equip del futur celler. El 1969, Jaume Rovira s'incorporaria al celler, regentat per Jean Leon i dos dels seus germans.

A finals d'aquest any, Jean Leon torna a Barcelona per retrobar-se amb la seva mare i les seves germanes, acompanyat per la seva dona, Katty, i els seus dos fills. Cap de les dues famílies, llevat de Jean Leon, sabia de l'existència de l'altra. La felicitat s'instal·la a casa dels Carrión, especialment per a la seva mare.

Davant la sorpresa dels viticultors de la zona, Jean Leon substitueix els ceps locals per empelts de vinyes de cabernet sauvignon, cabernet franc i chardonnay procedents de prestigiosos cellers francesos. Una insòlita decisió que va donar lloc a l'elaboració dels primers vins de cabernet sauvignon d'Espanya.

Plantació dels ceps de la «Vinya La Scala». Un terroir caracteritzat per un sòl calcari, argilós i pedregós.

El 15 de novembre, s'inaugura el nou Celler Jean Leon, ubicat al Penedès i construït al més pur estil Château de Bordeus.

1963

Jean Leon mana plantar els primers ceps de chardonnay de la «Vinya Gigi». Un terroir caracteritzat per un sòl argilós, calcari i compacte.

1967

Jean Leon planta els primers ceps de la «Vinya Le Havre». Un terroir caracteritzat per un sòl argilós calcari.

1968

Primera verema a Jean Leon, concretament de la varietat cabernet sauvignon, amb la qual posteriorment s'elaboraria Vinya La Scala Cabernet Sauvignon Gran Reserva, aleshores conegut com a ‘Jean Leon Gran Reserva’.

1969

Jean Leon decideix destinar totes les ampolles de la primera anyada de Vinya La Scala Cabernet Sauvignon Gran reserva (1969) al seu restaurant La Scala de Beverly Hills. Es converteix, així, en el primer cabernet sauvignon elaborat a Espanya.

1971

Jean Leon llança al mercat la primera anyada de Vinya Gigi Chardonnay (1971). El primer chardonnay a Espanya que es fermenta en bota.

1973

Jean Leon i Ronald Reagan es van conèixer a Hollywood, en l'època en què el polític debutava com a artista. La seva amistat es va anar consolidant i un bon dia, entre rialles, Reagan -sabent que Jean Leon era demòcrata– li va comentar que, si el votava a les eleccions i sortia escollit president -republicà-, serviria vi Jean Leon en l'acte d'investidura. Jean Leon li va contestar que la seva amistat estava per sobre de la política i el va votar. El 20 de gener del 1981, Reagan va complir la seva promesa i Vinya La Scala Cabernet Sauvignon Gran Reserva 1975, juntament amb Vinya Gigi Chardonnay 1980, van ser els vins escollits per presidir el sopar oficial d'investidura de Ronald Reagan a la Casa Blanca.

1981

Jean Leon mana plantar els primers ceps de merlot de la «Vinya Palau». Un terroir caracteritzat per dos tipus de sòls, argilós calcari i arenós amb graves.

1991

Per a la satisfacció de Jean Leon, la revista “Wine” tria el cabernet sauvignon 1983 entre els vuit millors vins del món.

1993

A Jean Leon li diagnostiquen un càncer de laringe avançat i, després de rebutjar interessants ofertes d'empresaris americans, decideix conferir el seu llegat a la família Torres amb la voluntat de donar continuïtat al celler que ell havia fundat i mantenir la personalitat i identitat úniques dels vins que porten el seu nom.

1994

Els últims dies de la seva vida els passa navegant -una de les seves grans aficions- amb el seu iot ‘La Scala d’Amore’. Jean Leon mor el 6 d'octubre, deixant rere seu un gran llegat i una vida en què, gràcies a la seva personalitat visionària, entusiasta i inconformista, aconsegueix fer realitat els seus grans somnis.

Des del 1994, l'any en què Jean Leon va confiar el seu llegat a la família Torres, el celler segueix fidel a la filosofia del seu fundador, apostant per la innovació i l'elegància en tots els seus vins per continuar fent història. La història d'un home que es va fer a si mateix i que va lluitar incansablement per aconseguir els seus somnis.

1996
L'extraordinària història de Jean Leon pot reviure's a través de la seva gamma de vins.