“Tothom pot aconseguir allò que vol”

Persones Inspiradores

21/11/2016

Asha Miró (Nasik, 1967) va ser una de les primeres nenes adoptades que va arribar a Catalunya als anys 70. Un exemple de superació, esforç i sacrifici que poc a poc ha anat aconseguint tot allò que s’ha plantejat. A més de mestra (el seu somni de petita), és escriptora, il·lustradora i presentadora de televisió. Una vida lligada a la cultura, l’art i a la cooperació. Principalment per tornar tot allò que ella ha rebut. Ens va rebre al pati interior de l’Hotel Alma de Barcelona. Un petit pulmó verd al mig de la ciutat.

https://www.youtube.com/embed/LjtvjtNgtwM

La filla del Ganges, el teu primer llibre, va servir per donar-te a conèixer. Què en recordes d’aquella etapa i com ha canviat la teva vida des d’aleshores?

Va ser una etapa molt bonica. Per una banda, quan escrius un llibre i expliques la teva vida ho evoques tot. Intentes ser el més sincer possible. I per altra banda, veure la repercussió que va tenir, per mi va ser com un regal.

M’imagino que no paraves…

Sí, van ser uns anys de molta feina. I el més bonic que m’emporto d’aquella etapa és que ara parlar d’adopció ja no és un tabú com ho era aleshores.

Què recordes dels teus primers dies a Catalunya i quins records tens del teu passat a l’Índia?

Van ser una mica durs. Venia d’un país amb molta llum i molt color i Barcelona l’any 74 era una ciutat molt gris i freda. No havia portat mai abric ni sabates. A més, els carrers eren buits i jo estava acostumada a veure riuades de gent amunt i avall.

Et va decebre...

Vaig pensar que era un país que li faltava vida però amb el temps te n’adones que és un país meravellós.

Tenies 6 anys quan vas arribar… Què recordes dels anys a l’Índia?

Els recordo amb força tristesa perquè estava en un orfenat amb moltes nenes. Era un lloc on t’havies d’espavilar i buscar-te la vida per aconseguir tot allò que volies. Amb 5 anys vaig descobrir que existien uns personatges que es deien pares i vaig veure que era una cosa absolutament meravellosa. Aquell dia vaig pensar que jo en volia tenir uns i no vaig parar fins a aconseguir-los.

O sigui, que vas fer tot el possible per demanar uns pares?

Exacte, vaig fer el procés a la inversa. Jo volia uns pares i al cap d’un any i mig els vaig aconseguir.

I a més, volies que fossin de Barcelona...

Sí, els anava acotant la cerca. Feia poc una germana meva de l’orfenat l’havia adoptat una família de Barcelona i jo volia que em passés el mateix.

L’any que vas arribar a Catalunya, l’adopció no estava normalitzada com ara. Creus que ara és més senzill ser un nen/a adoptat?

Ara està més normalitzat el fet de ser un nen adoptat però hi ha altres factors que són més preocupants i que abans no existien com ara el racisme o l’assetjament escolar. En gran part provocats per les noves tecnologies.

Així doncs, tu ho vas tenir més fàcil?

Crec que sí. Ara els nens tenen molts més reptes i no és senzill.

Què et ve al cap quan sents el cognom Miró?

Un quadre de Miró amb molta llum i colors. Jo no puc viure sense els colors. Els Miró tots són una mica artistes i molt creatius.

Ara entenc d’on t’ha sortit la teva vena d’escriptora, il·lustradora…

Sí, tot s’enganxa. A més, a la meva família els ha agradat molt la música i a poc a poc t’ adones que no pots viure sense ella. Jo la necessito per poder tirar endavant cada dia.

Els teus primers sis anys a l’Índia han marcat la teva personalitat?

Sí. Sempre dic que tu neixes a un lloc i el teu país d’origen sempre et queda a dins. Els gens funcionen. Jo m’en vaig adonar quan vaig fer el viatge de tornada al cap de 20 anys. Vaig veure que necessito veure colors, posar incens a casa o tenir moments de pau. Forma part del meu ADN.

Suposo que també t’han ajudat en la teva manera d’entendre la vida.

Absolutament. Quan no tens res i de cop ho tens tot te n’adones que no pots quedar-te amb les mans a la butxaca. Tens la necessitat de tornar-ho tot. gual que jo he tingut la fortuna de tenir la vida que tinc, crec que molta gent hauria de tenir la mateixa oportunitat. Per això lluito.

Has tingut la fortuna de tenir la vida que tens, però també t’ho has treballat...

La veritat és que sí, però el fet de tenir accés a l’educació ja és un gran pas. Si molts nens tinguessin aquesta oportunitat la seva vida canviaria totalment.

Vas tardar 20 anys a tornar a l’Índia. Va ser un període meditat?

Va ser pura casualitat. Vaig tornar quan tenia 27 anys a través d’un camp de treball. Volia tornar però per aportar alguna cosa del que jo havia après durant aquells 20 anys.

En quin moment de la teva vida et vas comprometre amb la cooperació i els drets dels infants?

Des de ben petita. Ningú neix solidari, però t’hi eduquen. A casa meva sempre hem volgut ajudar als altres. El fet d’anar creixent amb aquesta visió del món fa que cada cop t’hi comprometis més. Donar sense esperar res a canvi, és meravellós.

Cada cop hi ha més famílies que adopten nens. Quin és el millor moment per explicar’ls-hi d’on venen. Creus que és necessari fer-ho?

És natural. Els nens ja de petits ho pregunten. Necessiten saber el perquè de la seva vida. És més bonic i més lògic explicar-ho des de petits. Com un conte o una història i a poc a poc hi vas afegint coses. S’ha de parlar sense por i amb la veritat per davant. A més, han d’ajudar a estimar el seu país d’origen.

En el teu cas, l’Índia. Què significa per tu aquest país?

És el meu segon país i necessito tornar-hi. Al principi quan hi anava em costava molt, però ara m’encanta.

Hi vas sovint?

Sí, hi tinc família i necessito estar en contacte amb ells.

Parlem de la teva faceta d’escriptora. Què et va portar a escriure llibres? En alguna ocasió havies dit que mai series escriptora…

La meva mare, des de ben petita, em va explicar que cada dia havia d’escriure. M’obligava. Quan vaig tornar de l´Índia als 27 anys, em van demanar si podia fer un article al diari. El vaig fer i els va agradar. En aquell moment em van plantejar l’opció d’escriure un llibre. Era un repte i el vaig acceptar.

Un repte majúscul…

Totalment. Vaig tardar 2 anys a escriure’l. Va ser un buidatge de sentiments, de sensacions. Cada dia plorava. Va ser una espècie de catarsis. A mesura que escrivia, anava curant totes les ferides.

Des de llavors, no has parat…

És que m’encanta escriure i ho necessito. Expliques el que sents, el que penses. Dónes vida a personatges. Et converteixes en un petit Déu de les seves històries i de la seva vida. És meravellós. L’escriptura, per mi és fer de consciència de les persones. Sempre els meus llibres tenen un perquè. Un missatge al final. Sense això no tindrien sentit.

“Rastres de Sàndal”, una de les teves novel·les, es va convertir en una pel·lícula. Què va significar per tu veure una història creada per tu a la gran pantallla?

Va ser un regal. Veure que allò que tu has escrit, no només es quedarà en el paper sinó que la gent hi podrà posar imatge i deleitar-se a través del cinema. Aquesta pel·lícula ha ajudat a que la gent entengui què és viure a occident i a orient. Són dos països que tenen moltes coses en comú, encara que no ho sembli.

Hi ha algun capítol de la teva vida que preferiries no haver escrit?

No. La vida és a força d’aprendre dels errors. Els errors són molt importants per créixer com a persona.

Què et queda per escriure?

Moltes coses! Sempre hi ha històries per explicar, però han de ser històries que emocionin.

La teva segur que ha sigut molt inspiradora...

Com la meva n’hi ha hagut més, fins i tot més emocionants, però el més important és saber que tothom pot aconseguir allò que vol. Allò que desitjes sempre es pot fer realitat.

 

Petits tastets

T’agrada el vi?

Sí, m’encanta.

Quin és el millor moment per prendre una copa de vi?

Tots els moments. Però destacaria abans de sopar.

Una cançó amb la qual degustar un bon vi.

Qualsevol del Van Morrisson.

Un racó (ciutat, poble) on et perdries.

La Plaça de Sant Felip Neri, a la terrassa de l’Hotel Neri.

Amb qui et reencarnaries.

Amb una persona millor. Per exemple, el Nelson Mandela.

Què fas en el teu temps lliure?

Tinc un jardí. M’encanta mimar les plantes. També m’agrada llegir i dibuixar.

Un defecte.

Sóc molt impacient.

Una virtut.

Que sé perdonar i que intento estimar a la gent tal com és.

Què volies ser de petita?

Mestra.

I de gran?

Dedicar-me als altres. Fer coses que m’omplin l’ànima.

Categorías: Persones Inspiradores