“Jean Leon ha deixat més llegenda que biografia”

Descobrint Jean Leon

29/05/2018

Mauricio Wiesenthal és escriptor, enòleg, fotògraf ... i va ser amic de Jean Leon. El vam citar citem a La Vinoteca Torres perquè ens expliqués com es van conèixer, per què es van fer amics i el record que té d'ell. Va arribar impecable, elegant, summament educat i disposat a explicar-nos tot el que voldríem saber. Anem a descobrir, una mica més, a Jean Leon.

Recorda el primer dia que el va conèixer?

Fa gairebé trenta anys. No recordo el dia en concret, però sí el moment, perquè és inoblidable. Els personatges com Jean Leon tenen una entrada en escena que no es pot oblidar.

On eren?

A l'Hotel Ritz. Jo l'estava esperant al hall i, en el moment que el vaig veure baixar les escales, ja em vaig adonar que allà hi havia un personatge.

Però vostè ja l'havia vist anteriorment?

Sí, l'havia vist en fotografies, però mai en persona. L'envoltava l'aura i l'esperit que distingeix els grans personatges.

Qui us va presentar?

Miguel Torres. Érem amics i jo li vaig comentar que volia fer una entrevista a Jean Leon per a una de les revistes amb les que col·laborava en aquells temps. Ens va posar en contacte i vam concertar la cita. Des del primer moment em va impressionar el relat de la seva vida. Un personatge que un cop desaparegut ha deixat més llegenda que biografia.

A partir de llavors, van entaular una relació d'amistat?

Sí, perquè coincidíem en la mateixa visió internacional del món. La meva vida i la seva tenien aspectes en comú i això ens unia. Jean Leon era un exportador de plaer.

Entenc que la connexió era per les dues parts. Se sentia molt identificat amb Jean?

Sens dubte. Compartia com he dit la seva visió sense fronteres de la vida, el valor que concedia a la creativitat i al treball dels éssers humans, a la passió del seu esperit per aprendre, pel seu interès en saber qui feia alguna cosa bé i on era el seu secret ...

Considera que Jean Leon era un personatge avançat en el temps?

Era un home que havia llaurat el seu propi destí. Va viure una vida aventurera i, en ella, va trobar el seu camí. Era feliç perquè havia triomfat en el món del vi.

Era autèntic?

Sí, era un treballador dur. Sabia on buscar el que és excel·lent i diferent, i per això va venir a Catalunya a elaborar el millor vi en un clima privilegiat. Va triar les varietats internacionals, perquè així l'hi van recomanar els seus mestres. Aprenia constantment.

Se sentia santanderí, americà o català?

Parlava de Santander, de la seva pàtria petita, i de la seva família, amb molt de respecte, però ell ja havia descobert el món sencer, sense fronteres. Ell era un emigrant típic, aquell que mai s'oblida del lloc on va néixer però que, també, se sent unit al món, perquè té una ment oberta.

Quant de temps va perdurar la seva amistat?

Fins a la seva mort. Recordo l'últim dia què ens vam veure. Acabava d'arribar amb el seu vaixell, el Scala d'Amore. Estava fart del seu iot i em va oferir les claus, com si m'estigués prestant una bicicleta. Només em va dir que ho necessitava a Mallorca al mes de maig.

I les va agafar?

No! Tenia molta feina i no ho vaig acceptar, però ell era així. Era generós i m'ho oferia perquè jo ho gaudís.

Seleccionava molt bé les amistats?

Sí, entre nosaltres sempre hi havia la figura de Miguel Torres, en qui ell confiava cegament. Jean Leon sabia detectar les persones lleials, que per a mi és una de les millors virtuts de la vida i que està per sobre de totes les bondats. Per aquest motiu sabia que Miguel Torres era l'únic que podia respectar i enaltir el seu llegat.

Li parlava dels seus amics de Hollywood?

Sí, especialment de Bette Davis. La definia com la joia del seu restaurant. La posava per davant de tots com una dona extraordinària. També em parlava de Paul Newman. Recordo que em deia que només demanava chardonnay al seu restaurant, perquè era el vi que li agradava a la seva dona (riu), encara que a soles bevia el cabernet sauvignon.

Per què creu que Jean Leon va aconseguir tot el que es va proposar?

Perquè treballava sobre una il·lusió i, en el cas del celler, no pretenia arribar a un rendiment immediat. Buscava una rendibilitat a llarg termini i això li exigia tenir al seu costat persones vàlides i lleials, ja que no estava sempre a la vinya. Necessitava a gent preparada en totes les àrees i es va saber envoltar de col·laboradors molt competents. La seva manera de delegar era confiant en les persones adequades.

Com definiria el llegat que ha deixat?

Em va fer molta il·lusió quan vaig saber que posava la continuïtat dels seus vins i la seva marca en mans de Miguel Torres, perquè sabia que ell enriquiria el valor dels seus vins amb la proximitat que ell no hi podia posar. Miguel viu al cor de les seves vinyes. Cada matí quan obre la finestra veu el seu Mas La Plana. Això és el que Jean no va poder fer amb la seva vinya i amb els seus vins. En la seva vida d'emigrant no va poder gaudir d'aquesta felicitat senzilla que dóna la proximitat a una terra.

Com recorda els seus últims anys?

Ja estava afectat pel càncer de laringe i ja no parlava. Sempre que ens trobàvem portava papers i una ploma per escriure les respostes a les preguntes que li feia a les converses que teníem. Col·lecciono alguns d'aquests papers, encara els conservo en algun lloc de casa meva, perquè vaig comprendre que seria un bonic record de la nostra amistat. Les seves frases escrites eren immortals. Eren les d'un geni.

Com definiria els seus vins?

Uns vins amb personalitat, amb un caràcter inconfusible. Prestava una cura especial a les fustes de criança i, precisament això, confereix als vins de Jean Leon un detall únic que els afirma, els emmarca i els perfila. Són substanciosos en el pas de boca, però acaben deixant un rastre inoblidable. Així com era la seva personalitat: impecable.

Categorías: Descobrint Jean Leon